INICIS



Jaume Rodas Sayós va ser pioner, conjuntamant amb el seu germà Quirze, en la introducció del cinema a Sant Quirze de Besora i altres poblacions. Segons la informació rebuda directament de la seva filla Agustina Rodas, el seu pare anava a Manlleu "a fer cine".

També em va donar detalls sobre les projeccions de cine mut que feien a "Can Roca",  l'Hostal on hi havia ubicat el Cinema Pirenaic, i algunes informacions complementàries, com per exemple: rere pantalla hi havia el responsable d'efectes sonors, amb la mateixa tècnica i mitjans que també es feien servir al teatre, i també, que ella hi aplicava la música manejant la pianola. La publicitat itinerant, anava a càrrec d'en P.Tubau  -autèntic home-anunci- que es passejava pels "quatre cantons" amb els cartells penjats a l’esquena i al pit.  A partir dels anys 30 va arribar el sonor, es varen renovar els equips de projecció, i també va  aparèixer de manera regular el prospecte o programa de mà, amb la informació local impresa a l'anvers, que fins aquell moment no hi constava.

Al Bisaura hi va haver programació estable a Can Roca, Hostal on hi havia ubicat el cinema, i a la Cooperativa Unió d'Amics,  i esporàdicament als Carlins i al Centre Catòlic, aquest últim, de cinema còmic, dirigit específicament al públic infantil. Eren els anys 50/60, i per assistir-hi calia entregar l’assistència, un val que es donava als infants  que havien anat a missa!!.

A Montesquiu, les projeccions es feien al Centre Obrer Recreatiu, equipament construït a finals de la dècada 1920, tot i que anteriorment hauria existit una altra ubicació.

A La Farga de Bebié, a la sala teatre, propietat de  l’empresa.

"Anar al cine" no significava, per la gran majoria, que hi hagués un interès concret per una pel·lícula determinada. Era un fet social, condicionat bàsicament per la manca d’altres activitats, de transport i també de recursos econòmics. Això, sobretot als pobles petits, comportava que el cap de setmana, sobretot el diumenge a la tarda, famílies senceres, grans i petits (jo n’era un d’ells) anessin al cine, perquè era l’única finestra al món exterior que hi havia (sense TV). Més tard, a mitjans dels anys 60, va començar un canvi que derivaria en la fi d’aquestes sales a la dècada dels 70.

El fet social d’aquest consum compulsiu també contenia una part entranyable. Berenar durant la projecció (pa amb xocolata), dormir (els petits i algun adult), cacauets, les estones d'espera l’entrada i la mitja part, compartides  amb  els coneguts  i, sobretot, la màgia d’uns contes o històries interpretats per uns personatges fabulosos, veritables símbols d’allò que voldríem ser (els bons, naturalment ) encara que calgués matar i anihilar indis pell-roges o tribus "salvatges" de l'Amazones, mexicans, gent d'altres races, o blancs "molt dolents". Uns personatges d’una bellesa sobrenatural, en contrast amb el que vèiem de dilluns a divendres. 

Totalment acrítics, ens ho empassàvem tot, sobretot cinema americà i espanyolades, tot plegat  ben adobat amb el missatge gens subliminal que ens manava acceptació i resignació. I a sobre contents. Això és el que ens emportàvem de tornada a casa, caminant, encara amb el cap saturat de les dues pel·lícules que de promig havien durat tres hores en total.

La censura condicionava la informació de diverses maneres, però la pittjor era l'aplicació de la llei del silenci, més efectiva que l'exaltació o les retallades puntuals.

Tot i aquestes intervencions patètiques, és ben cert que moltes de les pel·lícules portaven l'aire nou que necessitàvem, i ens varen marcar d’una o altra manera: Els Germans Marx (más madera!! es la guerra) , Rebeca, Marcado por el odio, Recuerda, Por quien doblan las campanas, Los atracadores, Casablanca, Zorba el Griego, West Side Story... i l'esplèndida etapa del cinema espanyol amb directors com Buñuel, Bardem, Camino, Borau, Berlanga, Saura, Rovira Beleta, Camus, Aranda...

Cap comentari:

Publica un comentari